NOVA ZELANDA (L’ILLA SUD)

Andreu Ródenas. Febrer de 2012

---

El dia comença gris i tapat però no plou com la tarda-nit anterior, per aquestes terres quan el sol no fa acte de presència l’aire fresc es deixa notar i estem en un lloc bastant ventós (l’estret de Cook uneix el mar de Tasmània amb el oceà Pacífic) tot i que la badia sempre queda una mica més resguardada. Ben puntuals (a les 7.15 am) vam arribar per fer el checking a la terminal de ferris de Interislander, ja hi havia bastants vehicles (sobretot motorhomes i alguns camions) per allà i ens col·loquem a la cua que ens van indicar … i a esperar; sinó recordo malament a les 8.00 pujavem a bord i vam ser dels últims a entrar i aparcar. Gairebé no havíem tancat l’autocaravana que el vaixell ja salpava, teniem tres hores per davant per descansar abans de baixar a Picton ja a l’Illa Sud. En la mateixa badia de Wellington un grup de 20 o 30 dofins se’ns va aparèixer per babord, al fons teniem la ciutat esquitxada de cases en els vessants dels turons que l’envolten, sense sortir el sol el dia semblava tranquil i no donava la impressió que anés a ploure així que encara que amb fred ens vàrem quedar pràcticament tot el trajecte a la coberta exterior. Aquests vaixells estan molt ben equipats i són molt còmodes i com que el mar no estava agitat el viatge va ser tranquil i els marejos no van fer acte de presència.

 Entrada als Malborough Sounds

El temps va canviar una mica a mesura que ens vam anar endinsant en els Malborough Sound però les vistes ja entrant en els fiords ens van mantenir a l’exterior tot i el plugim que va començar a caure, es realment bonic el navegar dins d’aquests suaus fiords amb les seves aigües verdoses calmades i sense pràcticament rastre de senyals humanes fora d’un parell de granges enganxades a la costa o d’alguna petita embarcació de pesca o d’esbarjo.

Arribem a Picton cap a les 11.00 am i la maniobra d’atracada va ser molt rapida així que en pocs minuts sortíem per la popa del vaixell per començar la nostra ruta per l’illa sud. A Picton no parem doncs teniem pensada una agenda atapeïda per a la resta del dia. Voliem arribar a Havelock per la Queen Charlotte Drive ja que és una carretera escènica enganxada als fiords, el nostre destí final del dia era Kaikoura a la costa del pacífic i per tant no podiem anar més al nord ni a l’oest de Havelock perquè voliem també fer un tour pel WAIRAU VALLEY per visitar alguns cellers i comprar vi.

         Vistes des de la Queen Charlotte Drive

La carretera és molt revirada i es fa lenta però té diferents miradors per aturar-se i prendre fotografies, escoltar el silenci i poder-se sentir un mateix part de la naturalesa del lloc. Ja havíem decidit que menjaríem a Havelock ja que és la capital dels musclos de llavis verds i no teniem dubtes que ens en caurien uns quants. És un poblet petit a la costa del fiord, on tant els que van a ABEL TASMAN com els que van a NELSON s’han d’aturar i provar aquest deliciós menjar. Els cuinen de diferents maneres així que davant del dubte vam escollir una degustació ben variada degudament acompanyada per un bon vi blanc de la regió de Malborough que en poques hores anàvem a visitar.

Havelock i els famosos musclos de llavis verds

Després del dinar vam tornar a la ruta fins a prendre el desviament de tornada cap a Renwick i Blenheim on es troba el WAIRAU VALLEY amb totes les seves vinyes i cellers que són molts. Per als amants del vi dir-vos que val molt la pena visitar-les ja que els vins encara que molt joves són de molt bona qualitat (i no són barats), i t’atenen que és una passada, donant-te a provar sense cobrar a canvi i explicant i educan-te al respecte. Realment va ser molt interessant i de pas ens vam emportar unes ampolles per a la nostra col·lecció, els blancs són excepcionals i amb els negres han de millorar però igualment la qualitat és bona i mes que acceptable, en general els cellers de Wairau tenen molta influència dels australians ja que hi ha molts enòlegs d’allà. La forma de disposar les vinyes, el tractament, l’organització i els tastos em van recordar (salvant les distàncies) a la visita que vaig fer el 2005 a NAPA I SONOMA VALLEY a Califòrnia. Els ceps no tenen més de trenta anys però la terra i el clima compensen aquesta joventut, nosaltres vam visitar Forrester i Framingham i ens vam quedar amb les ganes de visitar Cloud Bay però estava tancada.

      Forrester Winneries

Entre el vi del menjar i els tastos que acabàvem de fer la resta del trajecte fins Kaikoura va ser bastant divertit, a l’estiu els dies allarguen força a l’illa sud i quan vam sortir de les valls creuant la serralada costanera i arribant a la costa el paisatge ens va deixar bastant bocabadats, la carretera discorre paral·lela a la costa i a la via de tren (sense cap cable ni pal pel mig que enterboleixi la visió) i a les roques comencem a veure les primeres petites colònies de foques.

Haviem llegit i ens havien comentat en un dels cellers que a Ohau Point hi ha una colònia resident de foques i que a pocs minuts a peu des de la carretera es podia arribar a una petita cascada on les foques solen tenir a les seves cries abans de portar-les a la costa, quan ja són mes adultes. Parem a fer aquesta petita excursió però ja haviem comprovat que les petites estaven amb les seves mares en les roques de la platja, doncs ja tenien tres mesos i al bosc no en quedava cap. Després d’aquesta parada amb fotos a dos metres de les foques descansant tranquil·lament a les roques seguim fins Kaikoura amb temps suficient per registrar-nos al càmping (el Top 10 aquest molt bé) i poder visitar el centre del poble, fer compres per a la barbacoa i acostar-nos a veure la posta de sol a la platja i sentir el soroll de les onades contra els còdols.

 Ohau Point

Kaikoura és petit i el seu atractiu turístic com ja sabeu són les excursions per veure balenes (whalewatching) i per anar a veure els dofins i fins i tot nedar amb ells. Jo havia reservat per al dia següent a les 05:30 la navegació per veure dofins i nedar amb ells, així que teniem que sopar ben aviat i anar a dormir doncs teniem de matinar molt.

Sens dubte un dels millors dies de tot el viatge ja que la nostra activitat va començar a les 5.30 am i va acabar a la nit al càmping Top 10 de Greymouth a la West Coast. Un dia intensíssim que va començar veient l’alba enmig de l’oceà pacífic envoltats de dofins i va acabar amb una posta de sol a les Pancake Rocks a Punakaiki, i tot això creuant l’inigualable Arthur ‘s Pass i les seves vistes espectaculars.

Però anem per parts, encara de nit ens vam presentar a Encounters Kaikoura on havíem reservat prèviament la navegació matinal per albirar i nedar amb els Dusky Dolphins. La benvinguda consisteix a lliurar els vestits de neoprè a tots els que van a nedar i tot seguit passen un vídeo explicatiu de l’excursió amb tots els detalls a tenir en compte durant la navegació i el bany. La reserva que haviem fet era per un de nosaltres (jo) poder nedar i els altres tres només l’albirament, a última hora vaig haver de deixar la idea de nedar ja que un parell de dies abans havia agafat un bon encostipat i estava amb dolor d’oïdes i molt congestionat així que em vaig haver de conformar amb l’albirament.

Vam sortir puntuals i a les 6.00 estàvem ja al mar navegant i vàrem començar a veure els primers raigs de sol, la costa s’anava allunyant mentre el sol seguia alçant-se deixant els tons més vermellosos pas als ataronjats i grocs sobre el blau intens del cel i del mateix mar. La imatge dels primers dofins saltant completament fora de l’aigua amb l’alba de fons no tenen preu. Al principi els veiem de lluny fins que a poc a poc ells anaven acostant-se a l’embarcació fins a finalment enganxar-se a ella tant pels costats com per la mateixa proa.

En un moment donat i envoltats per desenes i desenes de dofins van parar motors perquè els visitants vestits amb els neoprens, ulleres i tub es poguessin tirar a l’aigua i nedar durant una bona estona amb ells, nosaltres vam romandre a bord departint amb els guies i cremant les càmeres de foto i vídeo, va ser realment espectacular ja que el sol lluïa esplèndidament i les vistes de la costa amb els dofins nedant i saltant eren úniques.

Amb els companys a bord després del bany i algun d’ells tremolant de fred ja que l’aigua no està a mes de 10-12 graus vam posar rumb de tornada, això sí sempre amb els nostres amics nedant enganxadets al vaixell. Una bona tassa de xocolata calenta amb galetes van ajudar a compartir amb el grup i comentar amb els guies tots els aspectes relacionats amb aquests dofins residents en aquestes aigües durant totes les estacions de l’any. Quan vam arribar a port en pocs minuts ens havien tornat a l’agència i allà ens vam pendre un bon esmorzar davant de la platja de Kaikoura abans de marxar cap a Arthur ‘s Pass.

El viatge des de Kaikoura fins Punakaiki és llarg pel nombre de quilòmetres i pel nombre de parades, però val la pena gastar una dia creuant l’Arthur ‘s Pass. La primera part de la ruta és per la costa del pacífic fins gairebé arribar a Christchurch per després prendre una carretera cap a l’interior on els pobles són comunitats de grangers i cada vegada les distàncies entre ells es van allargant més.

Des de Sprigfield podem considerar que ja entrem a la ruta de l’Arthur ‘s Pass, es tracta d’una carretera que va remuntant valls endinsant-se en els Alps i que va canviant de paisatge segons els quilòmetres es van acumulant. Sens dubte és un lloc bastant solitari però com és un dels principals passos entre l’est i l’oest sempre hi ha vehicles creuant. Les vistes són excepcionals i podeu parar en molts diferents llocs (sempre depenent del temps que disposeu), nosaltres ho vam fer a Castle Hill i a Arthur ‘s Pass.

Castle Hill són unes singulars formacions rocoses molt a prop de la carretera situades al mig de prats verds i daurats a on les vaques i les ovelles corren lliures, des de la distància les formacions rocoses semblen no ser tan grans i altes com quan et situes davant o sobre d’elles , he vist fotos d’hivern i realment amb el paisatge nevat semblen majors i solitàries. per allà vam estar caminant una estona fins que vam decidir seguir la ruta. Fins Castle Hill la carretera va pujant i després deixa de guanyar alçada durant un curt recorregut fins que torna a ascendir arribant al punt més alt, que és pròpiament el poblet de cabanes amb un parell de restaurants que li dona nom: Arthur ‘s Pass.

Després de repostar vam seguir descendint cap a la costa del pacífic, primer vam parar a un mirador on vam poder fotografiar de prop els famosos lloros Kea i la gorga que el riu obre en aquest descens, posteriorment, i en una de les zones habilitades adequadament per menjar i descansar vam fer una parada, teniem una vall a la nostra esquena que era realment preciosa i impactant per l’amplada i la nul·la presència de signes de vida humana com podeu veure en alguna de les fotos.

Amb els estomacs plens i sent ja ben entrada la tarda continuem el nostre recorregut decidint arribar a Greymouth des del sud per Kumara Junction i no pel nord des del llac Brunner ja que el temps apressava i no anàvem a parar més fins a arribar a PUNAKAIKI per veure els Pacake Rocks. Greymouth és la capital de la part central-alta de la West Coast doncs sens dubte és la ciutat o poble amb major nombre d’habitants, es tracta d’un assentament miner i pesquer que lentament es va desenvolupant en l’àmbit turístic ni que sigui com un lloc de pas entre els parcs nacionals del nord i del sud i prop del Parc Nacional Arthur ‘s Pass. Vam escollir el Top10 de Greymouth que està enganxat a la platja ja en el mar de Tasmània, està situat a uns pocs quilòmetres del centre de la ciutat ia 40 km de Punakaiki pel nord i a la mateixa distància de Hokitika pel sud. Quan vam arribar a Greymouth no vam anar a registrar-nos al càmping sinó que vàrem seguir cap als Pancake Rocks per poder prendre fotografies al capvespre de les platges del mar de Tasmània. Si la costa de Kaikoura ens va impactar no us explico més de les platges de la mar de Tasmània a la West Coast, exagerat de veritat

Un cop a Punakaiki i després de diverses parades per fotografiar la costa arribem als Pancake Rocks per veure els famosos blow-holes escopint aigua. El centre de visitants ja estava tancat ja que eren passades les 6 de la tarda, però deixem la motorhome al pàrquing adjacent i vam anar a fer el petit passeig entre aquestes famoses roques, fotos i mes fotos veient com el dia s’anava marxant i el capvespre anava donant pas a la nit. Vam fer els últims 40 quilòmetres amb la satisfacció d’haver creuat l’illa sud a mig dia i haver gaudit d’una alba única, un dia assolellat a les valls dels Alps i un capvespre al mar de Tasmània, es pot demanar mes ???

Avui neix el dia assolellat a Greymouth i això equival a haver de aprofitar-lo al màxim, ja que com ja sabíem i podeu llegir en mil llocs diferents la principal característica de la West Coast és l’altíssim ràtio de pluviositat que té, de fet hi ha llocs , sobretot cap a la part propera a Fiorland, on la mitjana de pluviositat anual està propera al 50% dels dies, i de fet al dia següent es va complir la regla escrupolosament i ens va ploure com ja us explicaré en la propera etapa.

La nostra planificació per al dia d’avui era la següent: en primer lloc aniríem fins Hokitika per veure les fabriques de Pounamu que és com allà en diuen al Jade, des de Hokitika seguiriam la SH6 enganxats a la costa parant en algun dels llacs i visitant fugaçment la Okarito Lagoon i el Llac Mapourika, per més tard arribar fins Fox Glacier on fariem un minitrekking sobre la glacera, i finalment retrocedir fins al càmping a Franz Josef, no sense abans parar a visitar el famosíssim Lake Matheson.

Hokitika és petit però té un centre urbà ple de botigues de regals, souvenirs, joieries, tallers de jade, fast foods, restaurants …., són tres o quatre carrers a tocar d’una platja preciosa de sorra blanca que en un dia assolellat val la pena caminar-hi, ni que sigui per escoltar el so de les ones del mar de Tasmània trencant bravament.

Abans de dedicar-nos al shopping i de visitar alguns dels tallers artesanals ens vam anar a l’i-site (centre de visitants) per avançar en el tema de l’excursió per la glacera. Haviem dubtes sobre quina glacera escollir per fer l’excursió, ja que jo havia llegit més sobre el Franz Josef que el Fox, però els amics alacantins que ens vam trobar al Ruapehu ens van aconsellar el Fox. Vam estar recollint informació de diferents possibles visites per la zona, i al final ens vam posar en mans d’una de les noies que atenen al taulell i amb ella reservem un minitrekking per la glacera FOX per a les 14.30, ja que l’excursió de la tarda a Franz Josef estava al complet. Són unes excursions que en total duren 4 hores aproximadament o fins i tot una mica més. Tant en una, com en l’altra, l’activitat consisteix en una explicació del que es farà, el lliurament de roba i calçats apropiats, els grampons i una aproximació a la glacera, primer en bus i després caminant, i un cop arribats al gel et poses els grampons i a caminar durant una hora i mitja aprox. per després tornar a l’oficina. En els i-sites del país pots fer reserves de qualsevol activitat i fins i tot pagar-perquè quan arribis al lloc només hagis de preoucuparte de gaudir.

Com eren les 11 del matí i teniem que sortir una hora i mitja després per poder arribar a Fox abans de les 14.30 (en autocaravana vam trigar 1 hora i tres quarts), ens dirigim cap a la primera de les Factory Jade que trobem. Darrera de la zona de venda i darrera dels vidres vam veure els primers artesans treballant el jade, polint-lo, donant-li formes i fent penjolls, anells, figures, etc. Passejant pels carrers entrem en un altre dels tallers artesanals i vam poder entrar a la zona de treball i xerrar amb els treballadors que amablement i detalladament ens van explicar que estaven produint articles per al dia de Sant Valentí. Després d’un passeig per la platja on vam fotografiar algunes escultures fetes amb branques d’arbres abandonades a la platja per l’onatge i construïdes per artistes improvisats ens vam anar en direcció sud fins a la Okarito Lagoon.

Aquesta llacuna enganxada al mar està a pocs quilòmetres de Franz Josef i de la també famosa platja de Gillespie Beach. Es tracta d’una llacuna salada on hi ha un petitíssim centre turístic per als amants del birdwatching ja que en aquesta llacuna habiten algunes espècies d’aus migratòries molt interessants. Des de la platja de la llacuna, en dies de sol i amb els núvols alts es poden veure vistes dels cims nevats dels Alps, ja que la serralada que sempre  transcorre paral·lela al llarg de la costa aquí es troba a pocs quilòmetres de distància . Teniam pensat menjar aquí però els 15 quilòmetres que la separen de la carretera principal es fan llargs pel estreta i revirada que és, així que ens vam posar de tornada a la nostra ruta amb la idea d’arribar a Fox per menjar abans de sortir cap a la glacera . Les fotos del Llac Mapourika eren obligatòries ja que l’aigua estava totalment calmada i realment era un mirall cristal·lí.

Passem per Franz Josef i vam veure el nostre càmping Top10 enganxat a la carretera però no hi parem ja que anàvem directes a Fox. La carretera de la West Coast és d’una bellesa singular ja que sempre vas molt prop de la costa, vas creuant rius amb àmplies valls en els seus trams finals de desembocadura, ponts estrets d’una sola direcció, amb els Alps a la teva esquerra i els seus cims nevats, també travessant frondosos boscos tropicals antics amb falgueres gegants (els famosos fern) i altres espècies singulars que arriben fins a les mateixes platges de sorra blanca i de còdols polits per l’acció de l’onatge.

Vam arribar amb poc temps d’anticipació a la oficina de Fox Glacier Guiding i de seguida ens van cridar per a les explicacions i el lliurament del material, tot i que el dia es mantenia assolellat però ja amb alguns núvols a les muntanyes vam decidir acceptar els anoracs per cobrir-nos dels riscos climatològics. Del camí de l’oficina fins a la glacera vam menjar una mica per reposar forces, ja que ara tocava caminar un parell d hores. El bus para al final de la morrena terminal en una esplanada i des d’allà amb el guia els grups d’uns 15 individus es disposen a pujar a la glacera a través de la morrena lateral durant mitja hora. Un cop sobre la glacera i amb els grampons col·locats el guia va marcant el camí sobre el gel. Per als que no ho hagin fet mai és molt entretingut i recomanable, per als qeu ho hagin fet ja en algun altre lloc jo els aconsellaria altres tipus de visita o activitat. Els guies tenen molts coneixements sobre la geologia i la història natural de l’lloc i donen unes explicacions molt correctes que et fan l’excursió encara més interessant, ja que aporten moltíssimes dades que enriqueixen el passeig. Vam beure aigua freda i cristal·lina del sòl de la glacera en petits tolls sobre el propi gel mil·lenari, també vam veure diferents formacions com esquerdes, coves, pous, petites cascades …

De tornada cap al bus vam tenir temps suficient d’entaular amistat amb una parella de joves argentins i intercanviar experiències: ells sent argentins no havien caminat sobre el Perito Moreno a la Patagònia, cosa que si havíem fet nosaltres dos anys abans en la nostra aventura per Argentina.

Quan vam arribar a l’autocaravana el dia encara era clar ja que en aquestes latituds a l’estiu el dia allarga molt i per això vam decidir anar a veure el Llac Matheson abans de tornar a Franz Josef. El Matheson és famós perquè en les seves aigües estancades i molt cristal·lines es poden veure els reflexos de les muntanyes Cook i Tasman (els dos pics més alts dels Alps), però per a això el dia ha d’estar molt destapat i sense núvols a les muntanyes cosa que per a nosaltres no va ser així, tot i així vam poder apreciar la bellesa del lloc i caminar pel bosc que porta fins al llac, només per aquest caminet ja val la pena l’excursió. Vam poder fotografiar alguns ocells kea amb els seus colors blaus, verds i rogencs abans de tornar cap a Franz Josef i donar el dia per acabat. El càmping Top10 Franz Josef està molt bé i una barbacoa més va posar el punt final a un altre gran dia.

Avui ens aixequem amb pluja i sense vistes dels cims de les muntanyes properes a Franz Josef, si en algun moment vam tenir dubtes pel que fa a fer l’excursió en helicòpter a la zona de F.Josef o Fox la pluja ens les va dissipar doncs amb aquest dia era impossible i menys a primera hora del matí. No podíem esperar-nos a veure si millorava ja que la ruta d’avui era també bastant intensa i per tant decicimos omplir dipòsit, comprar pa i deixar les glaceres.

La nostra oportunitat de volar sobre les glaceres i el Mt.Cook la deixarem per quan anem allà en uns dies més. Vull recalcar que per molt que us diguin les agències, el millor és no contractar els vols fins a no estar a la zona perquè la climatologia marca molt i t’exposes a que et facin esperar per veure si l’helicopter surt a costa de perdre el pagat prèviament . Si el dia no s’aixeca assolellat des del matí sembla ser que és millor esperar-se a les hores centrals del dia quan els núvols ja s’han aixecat totalment i la visió des de l’aire és perfecta. També cal tenir en compte que hi ha sempre tres o quatre trajectes a escollir i que cada un és millor i més car, així els més barats són de 20 minuts amb una parada (en alguns casos no n’hi ha) de 5 minuts a la neu sobre la glacera. Es tracta d’excursions bastant cares però que des del meu punt de vista cal fer i ja posats a gastar també aconsello estrènyer els “mascles” i contractar els vols de 40 min.

Des Franz Josef a Fox són només 25 kms. creuant un bonic i espès bosc, després d’aquest trajecte la carretera es va acostant cada vegada més a la costa i hi ha alguns lloc s interessants per anar a veure com per exemple el  llac Paringa a on vàrem parar per prendre fotografies  malgrat la fina pluja que no parava de caure.

També vam parar a l’arxifamós mirador de Knights Point amb tot el mar de Tasmània als nostres peus i envoltats d’un bosc tropical que cau pels penya-segats fins a les mateixes platges. Mes al sud de Knights Point i abans d’arribar a Haast és obligat fer una parada i un passeig per Bruce Bay on el bosc enganxat a la platja és una autèntica passada. Es tracta d’una platja enorme de còdols rodons polits i suprebrillants.

A Haast que és l’últim poble de la West Coast la carretera es desvia cap a l’interior dels Alps per la ruta coneguda com Haast Pass, és una carretera escènica que cal fer amb molta calma per gaudir-la en la seva totalitat. Creuar els Alps en aquesta zona no és poca cosa i cal prendre-s’ho amb calma sobretot els que aneu en autocaravana ja que la carretera és estreta i molt revirada.

Com sempre durant el nostre periple vam anar fent parades en miradors i llocs molt bonics com Gates of Haast o les Blue Pools ja de baixada cap als llacs Hawea i Wanaka. La pluja va fer que el nostre dia fos més llarg del que pensavem, doncs si ja has d’anar a poc a poc per la carretera , amb pluja encara cal prendre més precaucions, però us asseguro que fins i tot plovent és una experiència que recordaré tota la meva vida. Els boscos profunds, les gorgues i aigües cristal·lines deixen pas a planicies en les valls profundes al costat dels llacs en el tram final abans d’arribar a la petita ciutat de Wanaka. Si bé la pluja va ser protagonista durant gran part de la ruta quan vam visitar les Blue Pools ja havia cessat pràcticament i en els últims kms abans de Wanaka fins i tot el sol ja va fer la seva aparició, no en va havíem deixat els Alps enrere i aquests fan de parapet dels núvols. Aprofitàrem aquesta treva (que va ser definitiva) per parar a menjar en un altre mirador als peus d’una vall enorme

Sobre les 5.00 de la tarda vam arribar a Wanaka i abans de registrar-nos al nostre Top10 que teniem reservat vam anar a un interessant i entretingut lloc anomenat Stuart Landsborough’s Puzzling World, es tracta d’un petit parc temàtic dedicat als efectes visuals impossibles on es poden veure des imatges holgráficas en 3D, una sala on les cares dels personatges et segueixen amb la mirada des tots els angles, diferents efectes de la perspectiva i com es pot enganyar el sentit de la vista. No és res de l’altre món però pel fet que és una cosa diferent i pel preu bé val una petita visita. Com van tancar aviat ens vam anar a passejar pel front del llac on una platja amb desmais deixa uns paisatges per fotografiar que no us podeu perdre. Vam veure doncs el capvespre davant del llac amb una calma i tranquil·litat que ens van impactar doncs Wanaka segueix de prop a Queenstown pel que fa a zona turística i encara que és febrer allà és ple estiu, naturalment nosaltres vam agrair aquest fet ja que si de per si el lloc ja és bucòlic gairebé sense personal ho és molt més.

Vam acabar la jornada al càmping amb un bon sopar i aprofitant per enviar mails, trucades a la família i preparar les rutes i excursions dels propers dies que es preveien molt intensos.

Encara que avui no toca fer molts quilòmetres ja que de Wanaka a Queenstown són a penes 90 kms. de distància, ens aixequem aviat amb la idea d’arribar a Arrowtown i fer la visita tranquil·lament ja que no sabem si quan arribem a Queenstown si contractarem alguna excursió per la tarda o que farem.

Vam decidir que ja que no fariem molts kms. podriem passar per Cardrona Valley en comptes de seguir la carretera principal, d’aquesta manera arribaríem a Queenstown per les muntanyes i podriem sondejar el tema del jet Boating al riu Shotover.

La carretera discorre per una vall fluvial amb les seves granges d’ovelles i vaques fins que es desvia per endinsar-se en la vall de Cardrona on la carretera s’alça fins als 1000 mts. d’altitud, no en va aqui hi ha una de les estacions d’esqui més conegudes de NZ anomenada Treble Cone Sky Area. Us deixo una foto del famós i antic Cardrona Hotel que podreu veure i trobar a milers de postals.

És el típic port de muntanya amb carretera estreta i corbes supertancades, en la seva part final i a banda i banda de la carretera i a mesura que anàvem arribant a dalt de tot  la boira instal·lada en els cims suaus de la vall s’anava fent més espessa i al cim del port la visibilitat era mes aviat escassa. Vam doncs que posposar les fotografies de la vall que dóna a Arrowtown al vessant sud per una mica més avall on els núvols que provocaven la boira ja no molestaven.

Un cop salvat el port i finalitzada la baixada (on es posen a prova els frens del vehicle) la carretera s’uneix a la principal i a pocs kms. et pots desviar cap Arrowtown que és un antic assentament miner i que ara s’ha convertit en un petit poble turístic a pocs kms. de Queenstown, on val la pena parar a prendre un esmorzar o dinar i fer una mica de shopping en les seves precioses cases-botigues amb façanes reformades que ens recorden a les ciutats mineres de Califòrnia a principis de segle XX. Arrowtown és petit i es veu molt rapid o sigui que us aconsello parar i passejar per allà, fins i tot tenen les restes del que va ser un petit assentament de xinesos de quan la febre d’or del lloc, hi ha panells informatius explicatius de la història del lloc a més d’algunes barraques que aquests van usar per viure.

Deixem Arrowtown amb la intenció d’arribar a Queenstown pel riu Shotover i veure el tema del jet-Boating (preus, horaris, …) ja que és el lloc de preferència per a aquesta activitat. Ho tenen molt ben muntat per parar i poder veure i escollir abans d’aventurar-te a pujar aquesta part del riu amb una llanxa a tota pastilla. Vam veure com sortien i arribaven diverses d’elles i vam decidir finalment esperar al dia següent ja que teniem reservada l’excursió de dia complet a Glennorchy i el Dart River i dins de la programació ja s’incluia mitja hora de jet-Boating tot i que en un riu menys cabalós i mes obert que el Shotover.

Així que vam anar a instal·lar-nos al Top10 de Queenstown (el de la zona de Shotover) que el teníem a prop i era molt cèntric també, aquest càmping és realment bonic i adequat, vam tenir sort doncs aqui vam passar dues nits, cosa única al nostre viatge.

Un cop ben aparacada l’autocaravana i menjat uns entrepans ens vam anar cap al centre de la ciutat a tan sols 5 minuts caminant. De seguida ens enamorem de la ciutat per tot en general i en particular per les vistes que té del Llac Wakatipu. Queenstown és una petita ciutat amb molta vida ja que hi ha molt turisme, gent jove, terrasses i bars animats, restaurants, un petit moll amb el pas marítim, platges al centre del poble, i tot això envoltat per les muntanyes Remarkables i el llac Wakatipu als seus peus. Per descomptat no m’ho pensaria dues vegades si tingués l’oportunitat de viure en aquest lloc algun dia.

Diverses imatges del Lake Wakatipu

Amb tan sols 10.000 habitants, si arriba, tenen tots els serveis necessaris, des de hospital, camps d’esport, escoles, bancs, galeries comercials, vaixells per navegar, agències de turisme d’aventura i fins i tot un gran aeroport al qual s’arriba des de les ciutats mes importants del pais. No ens va estranyar que se la consideri la capital mundial de l’esport extrem o d’aventura perquè hi ha moltíssimes activitats per triar. Nosaltres com som més aviat tranquils que no pas llançats haviem ja reservat amb antelació una de les excursions top que poden realitzar per la zona, l’anomenada Dart River Funyaking: aquesta activitat reuneix des del trasllat i visita a Glennorchy (a 50 kms), passant per Jet Boating al Dart River, i un descens en caiac per aquest riu, parant a menjar un bufet enmig del no-res, una mica més al nord del lloc anomenat Paradise just on es van localitzar diverses escenes de la peli El Senyor dels anells, concretament les d’Isengard en la segona pelicula de la trilogia.

Així que vam estar passejant pels carrers i avingudes que donen al llac, escoltem música en directe, vam fer algunes compres i moltes moltes fotografies. Com que en aquest país es sopar aviat vam haver de tornar a l’autocaravana per canviar-nos de roba doncs teniem sopar en un punt màgic de Queenstown, ni més ni menys que al mirador que hi ha sobre la ciutat al qual s’accedeix per una gondola (telecabina) i des del qual es ten una vista única i realment espectacular de les muntanyes, el llac i la ciutat. És l’anomenat Skyline de Queenstown i és un restaurant mirador (amb terrasses exteriors) en el qual es pot sopar en un buffé lliure per un preu que inclou el telecabina de pujada i baixada, i que és molt raonable per la relacio preu-qualitat.

Des del Skyline Restaurant

Us asseguro que veure la posta de sol que vam veure des d’aquest lloc no té preu i si a més ho pots fer brindant amb un bon vi del país encara millor. Ja de nit i amb els estomacs mes que plens vam tornar al càmping, haviem de preparar les motxilles, recargar bateries per a les càmeres i descansar per al dia següent que se’ns proposava llarg i interessant ja que ens recollirien en el mateix càmping sobre les 7.00 del matí i ens tornarien cap a les 5.00 de la tarda.

Com ja us he dit ens recullen bé puntuals a les 7.00 del matí per anar a Glennorchy i visitar la zona de Paradise i el Dart Valley. És una visita de 9 hores que ens portarà a conèixer el lloc exacte on es van filmar algunes escenes de pel·lícules com El Senyor dels Anells, X-Men l’origen, Narnia, Límit Vertical o molts espots televisius. Aquesta excursió la fem amb la gent de DART RIVER JET SAFARIS que tenen l’oficina al centre de Queenstown.

 L’alba a Glennorchy

De Queenstown a Glennorchy només hi ha una carretera que va enganxada al Llac Wakatipu, és una carretera escènica preciosa que té uns 50 kms. i que cal fer amb calma per poder aturar-se en algun mirador, prendre fotografies, etc. Glennorchy és un petitíssim poble situat just a la capçalera del llac, prop d’on desemboca el Dart River, un lloc bonic amb unes vistes de l’amplíssima vall espectaculars, amb una tranquil·litat absoluta gairebé sense gent i amb totes les muntanyes al teu voltant.

El Dart River descendeix des del Dart Glacier ja a les muntanyes del MT.ASPIRING NATIONAL PARK i que al costat del Rees River proveeixen d’aigua al Lake Wakatipu. En el seu tram final el Dart ocupa una extensió de diversos quilòmetres d’amplitud formant una sèrie espectacular de meandres, dividint-se el riu en infinitat de petits braços que només són navegables en caiac o en jet boat ja que en ocasions l’altura de l’aigua no arriba als 20 cms. Tot aquest sistema de braços i meandres entre una capa de còdols dóna pas mes al nord a una llera amb una mica més de cabal envoltat de prats extensos i de boscos frondosos als peus dels pics nevats del parc nacional.

En aquesta vall neixen famosos trekkings com el Routeburn Track des del que pot accedir-se al fiord Milford creuant la serralada (Barrier Range), de fet vam estar a un punt on la distacia a Milford és la mateixa que a Glennorchy. Aquesta vall va ser habitat antigament pels maoris ja que aquí venien a caçar l’extingit Moa (una mena d’estruç o au gegant)  i a recol·lectar la pedra verda (Jade o Pounamu).

Si bé no vam veure l’alba ja que el dia ja s’havia aixecat, encara el sol s’estava alçant de manera que els colors sobre les muntanyes i la mateixa vall ens van deixar bocabadats quan des de la carretera vam veure Glennorchy per primera vegada. En arribar ens van entrar a les seves dependències per donar la xerrada sobre seguretat en el riu i donar-nos les robes adequades per a l’ocasió: vestit de neoprè, armilla salvavides, botes d’aigua, polars i anoracs. Ja amb la vestimenta posada ens acostem al petit moll que tenen instal·lat des d’on vam iniciar el jet-Boating remuntant el riu Dart en direcció nord durant 30 kms aproximadament. Durant el trajecte nostre guia conductor va fer algunes parades per explicar detalls del lloc i anècdotes, però també durant el trajecte va realitzar diversos girs de 360º a velocitats altes, també ens varem acostar als laterals de la llera esquivant les roques que se’ns presentaven, no és probablement tan emocionant com el que vaig poder veure en la gorga del riu Shotover però l’adrenalina es va fer present igualment, una bona experiència que va fer que ja no fos necessari fer el jetboating al Shotover al dia següent.

En finalitzar el trajecte de jet-Boating vam baixar en una petita esplanada on els guies ens van explicar com conduir els caiacs inflables que havien portat i que tot seguit van inflar mentre els membres del grup feiem i preníem fotografies sense parar. Els caiac inflables són de dues places cadascun i els guies divideixen el grup en dos o tres grups de 3-4 canoes per així poder ajudar en qualsevol moment. Comencem a baixar riu avall per una zona realment de poca dificultat i pràcticament sense profunditat de manera que a qualsevol badada et feia baixar de la canoa per col·locar-la de nou en una zona de corrent.

Un dels millors moments del dia va ser quan varem desembarcar de la canoa en un dels braços laterals del riu que s’endinsa al bosc, on l’aigua de color gris verdós es transforma en un blau turquesa impactant i apareixent davant nostre una piscina d’aigua cristal·lina provinent d’una estreta gorga entre les parets de roca. Aqui vam poder endinsar-nos en aquesta gola fins veure una petita cascada que li posava fi, de tornada a la pool alguns atrevits entre els que hi som en Pepe i jo mateix ens vam tirar des de les roques a nedar en l’aigua gelada.

Finalitzat el bany i recuperat l’alè i sota un sol imponent creuem un petit tros de bosc per arribar al punt on ens prepararien el menjar abans de prosseguir la nostra baixada en caiac. Ens vam disposar a dinar en un clar entre el riu i el bosc pel qual havíem arribat amb unes vistes precioses del lloc anomenat Paradise on es van situar els exteriors d’Isengard a la peli El Senyor dels Anells: Les dues Torres. Crec que amb les fotos us podreu imaginar millor el lloc, senzillament al·lucinant. Allà xerrem distesament amb els guies i altres companys de ruta, prenem el sol mentre degustàvem un cafè després del menjar.

Ja de tornada vam seguir baixant amb els caiac fins a un punt on el nostre braç del riu s’unia a un altre de més cabalós creant un fort corrent que els no experts no vam saber dominar, era ja el final del trajecte quan a Núria i a mi se’ns va creuar la canoa amb la mala sort que abordem aquest nou curs del riu per la part més profunda i més rapida, no vam poder controlar-lo i vam xocar contra un remolc-plataforma que tenen col·locat per treure del riu els jet-boats. Núria va sortir disparada de la canoa i va poder col·locar-se surant al riu amb els peus per davant tal com ens havien explicat, van ser només uns cent metres fins que un dels guies va sortir de la seva canoa i va entrar al riu estenent-li una mà i agafant-se a ella per poder sortir. Jo vaig quedar atrapat fora de la canoa entre aquesta i l’estructura del remolc i encara que em vaig agafar fort no vaig poder aguantar la força del corrent i al deixar-me anar em vaig enfonsar passant-la per sota no sense deixar de donar-me un parell de cops al cap, a l’estar tot això prop de la vora de la llera als pocs metres vaig poder sortir del riu pel meu propi peu veient com el meu rem navegava plàcidament sense control. De seguida van venir els guies per preguntar com em trobava i després de passar l’ensurt tot el grup vàrem ajudar a recollir les canoes i muntar de nou al bus 4×4 que ens portaria de tornada fora pista fins Glennorchy, per sort tot va quedar en una simple anècdota per explicar.

De retorn a Queenstown ens vam anar a dutxar i vam decidir que era el dia per sopar un típic fish & chips davant del Wakatipu per poder veure la posta de sol abans de tornar a dormir a l’autocaravana i acomiadar-nos de Queenstown.

De Queenstown a Te Anau porta d’entrada als dos fiords més importants i visitats (Doubtful i Milford) hi ha entre dues i tres hores anant tranquil·lament sense presses. La nostra meta d’avui era arribar a Te Anau (Fiorland) a l’hora de dinar per poder comprar i donar una volta pel poble abans d’embarcar-amb Real Journeys per navegar pel llac i anar a visitar les coves de glow-worms.

Havíem contractat l’excursió a les coves per a les 14.00 per així un cop finalitzada poder fer tota la Milford Road (120 kms) de dia i veure el capvespre ja al fiord. També reservem plaça al Milford Lodge a tan sols 2 km del moll al fiord per poder despertar-nos-hi i fer l’excursió a primeríssima hora del matí sense les multituds del migdia.

Com cada dia ens aixequem pendents del temps i una altra cop estavem de sort doncs lluïa un gran dia assolellat que ens acompanyaria tota la jornada. Després de l’últim passeig per Queenstown vam sortir pel sud de la ciutat i ja no pararem fins arribar a Te Anau. És un poble no molt gran amb moltes botigues d’alimentació, motels i lodges, souvenirs, estacions de servei, …. tot el necessari ja que no hi ha res més a moltíssims quilòmetres a la rodona. Te Anau està enganxat al llac del mateix nom i d’allí surten els vaixells que et porten o bé a les coves de glow-worms (cucs de llum) o bé al final del mateix llac on s’inicia el famosíssim Milford Track que és la ruta de trekking mes important de NZ, són 4 dies de marxa parant cada nit en un refugi fins a arribar al fiord, aquest trekking només pot fer-se en un sentit (Te Anau-Milford) i només ho poden fer un nombre de persones al dia tenint tots places assegurades per dormir. Per falta de temps la descartem però la recomano per a tots els que puguin disposar d’aquests 4 dies ja que ha de ser una cosa impressionant de veritat, com alguns ens van comentar al lodge de Milford quan arribem a la nit.

Després de comprar queviures ens vam anar a l’autocaravana on preparem el menjar i vam dinar tranquil·lament en un parc públic amb zona de pick-nick, vam menjar gaudint del sol i el bon dia que feia mentre esperàvem l’hora d’embarcar. Puntualment a l’hora pactada va sortir l’embarcació amb unes 40 persones a bord, bones vistes i aigües tranquil·les durant 30 minuts més o menys fins arribar a les coves. Un cop fora del vaixell i a través d’una passarel·la de fusta i per un curt caminet arribem al visitor centre on ens van convidar a una tassa de cafè o te mentre ens passaven un video i ens explicaven tot sobre la creació i descobriment de les coves, així com de les estrelles principals que les fan atractives al turisme: els Glow-Worms o cuques de llum.

L’accés a la cova és realment estret i baix i per això alguna persona amb dificultats (gent gran sobretot) pot ser que es quedi fora, un cop superat aquest tràmit i ja dins de la gruta cal anar en silenci darrera del guia que en un parell de llocs para per donar alguna explicació. Als pocs metres s’arriba a una zona a les fosques on et munten en una barqueta per desplaçar-te per la cova i poder arribar als cucs en total silenci i foscor doncs d’una altra manera aquests no emetrien la llum fluorescent i no es veurien. La visió és tremenda ja que únicament pots veure milers de punts de color a les parets i sostre amb un silenci sepulcral, reconec que és una turistada però és una cosa que d’altra manera no tens l’oportunitat de veure i és tota una experiència. Dit això i havent estat testimoni en primera persona i després d’haver llegit blocs, fòrums i webs al respecte es que és una activitat per fer a Waitomo a la Illa Nord on sembla ser que estan molt més preparats i que les coves són molt grans, però be per als que com jo no podien anar a Waitomo per raons de disseny de ruta vam tenir l’oportunitat de veure els glow-worms aquí. La relació qualitat preu no és bona ja que és una mica car per al que t’ofereixen però el que s’ha dit no hi ha tants llocs on podràs veure’ls.

Aquesta excursió dura unes 2 hores i mitja amb la qual cosa a les 5 ja estavem en marxa cap al que ha estat sens dubte i al costat de Mt.Cook la major experiència a NZ.

Com ja haviem visitat Te Anau abans de l’excursió a les coves i també havíem comprat per un parell de dies més, vam sortir sense més dilació cap al fiord. A aquesta hora de la tarda i amb el dia assolellat va ser una autèntica passada ja que vam poder anar parant al nostre gust, sense cap pressa i sempre amb el tràfic a la nostra contra doncs anaven tornant els busos i caravanes que havien fet la navegació al migdia. Els colors de les muntanyes, els boscos que anavem creuant, els prats, ….. bufff quin lloc. Sens dubte és una carretera de 120 kms. que cal assaborir quilometre a quilometre, anar-hi amb presses no val la pena ja que hi ha pocs llocs on et puguis sentir tan petit però tan tranquil alhora. Naturalment parem en els Mirror Lakes, encara que abans ja haviem parat a prendre diferents fotografies d’escenaris que ens semblaven superbs, així doncs vam posar una musica adequada que Pepe es va portar de casa i que va potenciar la nostra visió al reforçar-la amb sons ambientals que ens van treure les ganes de parlar entre nosaltres, com volent cadascun tenir el seu “moment propi”.

Ens sentim realment afortunats de viure aquests moments ja que es tracta d’una ruta preciosa de veritat, seguim parant a altres miradors, cadascun d’ells ens oferia un entorn diferent a l’anterior. Encara que el Hommer Tunnel aquesta regulat semafòricament i nosaltres ho teniem en verd, preferim parar per fotografiar les cascades d’aigua provinent del desglaç que havia al nostre voltant, ja que en aquest punt és on es dibuixa un enorme circ glacial de parets rocoses amb els cúmuls de neu en els seus cims. En el següent torn creuem tranquil·lament tenint la sort de trobar-nos molt pocs vehicles en sentit contrari ja que el túnel és molt fosc i les condicions del ferm no són molt bones … no vegis!!, conduint a les fosques per l’esquerra i amb una “peazo” autocaravana que duiem !!!. La visió en sortir del túnel amb la carretera descendint i fent zigazaga encaixonada a la vall era única, els raigs del sol, que començava a voler amagar-se, apuntaven entre els cims quedant en un costat de vall zones ombrívoles i en el costat contrari les roques i els arbres reflectint la llum cap a nosaltres.

Poc després arribavem a Milford Lodge que és un petit hotel que fa de Holiday Park per a autocaravanes, com no té moltes places va ser un encert haver-lo reservat des de casa uns mesos abans. Ens vam registrar vam veure les instal·lacions i ens vam anar a veure el fiord que està escassament a un quilòmetre i mig, el final de la carretera és un gran aparcament i el moll des d’on surten les navegacions pel fiord. A part de la nostra presència hi havia un grup de 5 persones assegudes en una taula tipus pick-nick menjant alguna cosa.

Per sort encara teniem suficient claredat per prendre bones fotografies tot i que el sol ja no brillava com a la tarda, però veure la posta de sol allí va ser un luxe que m’atreviria a dir que no sé si mereixíem. Sabíem que no obstant haver viscut un dia assolellat i meravellós, el temps en Fiorland canvia en qüestió de minuts i d’això dono fe, perquè va ser arribar de nou al lodge i als pocs minuts posar-se a ploure. Com ja estàvem sota sostre no ens va preoucupar massa, confiant que al matí la sort ens tornaria a somriure i podriem veure l’alba i fer la navegació sota un dia clar.

Hi havia molta gent al lodge cuinant i sopant, vam conèixer a uns bascos, vàrem ajudar en tasques gastronòmiques a uns alemanys, a la cuina no s’hi cabia ja que la majoria dels que pernocten aquí són trekkers que han fet la Milford Track durant 4 dies i allà intercanvian les seves vivències mentre cuinen i que pel poc que se i vaig escoltar són indescriptibles. Després de tantes emocions al llarg del dia tocava descansar i pensar que l’endemà seriem part de l’entorn del fiord. El dia a Milford estava tapat i amb plugim que va anar alternant moments d’atur amb altres de més xàfec sense arribar a ser copiós. A les 9.00 tenim programat el nostre viatget pel fiord i un quart d’hora abans ja ens criden per anar a embarcar. El grup som 14 persones i com que l’empresa és una de les dues mes petites des de la sala d’espera no veiem cap vaixell d’ells amb el que ens van entrar alguns dubtes. Era normal que no ho veiéssim doncs estava entre dos vaixells enormes que no el deixaven veure, aquests vaixells majors porten fins a 250 persones a bord però el nostre (amb la cia. MITRE PEAK) era per a uns 40-50 així que anavem super amples per tot el vaixell podent escollir tranquil·lament des d’on prendre les fotografies tant a cobert com a l’exterior.

És veritat això que Milford és igual si està tapat, si neva o si plou o fa sol; és preciós en la seva totalitat des del moll fins a sortir a la mar de Tasmània (ull aquí perque crec que no tots les excursions arriben a sortir a la mar).

Vam veure diferents cataractes a banda i banda del fiord, les seves parets gairebé verticals et fan sentir-te ridícul del que és petit, la boirina li donava un aspecte una mica fantasmagòric que enriquia el seu entorn. Vam veure diverses colònia de foques i una infinitat de detalls que els guies anaven explicant. Ens col·loquem a tocar d’una de les cataractes però com era estiu i la caiguda d’aigua era més aviat petita no arribem per una dutxa, tot i que la poca pluja que queia va ajudar a imaginar com podria haver estat.

Van ser gairebé un parell d’hores de no parar amb les maquines de vídeo i fotografia, de prendre’ns unes xocolates i tes calents mentre navegàvem i de compartir experiències amb una parella d’Estats Units, en fi una excursió a la que trobem a faltar els dofins que solen haver però que aquell dia van decidir no aparèixer, potser perquè sabien que ja havíem compartit unes hores amb els seus parents de Kaikoura.

Dues hores i poc més dur el passeig i ja de tornada i amb el cel que a poc a poc semblava que volia obrir-se vam agafar l’autocaravana per seguir amb la nostra ruta. Avui havia de ser un dia de carretera doncs sortíem del fons del fiord per arribar a la costa del pacífic a Surat Bay (The Catlins). Com que el dia anterior havíem pogut fer diverses parades tranquil·lament per la Milford Road, avui podriem fer-la de tornada parant menys i així poder guanyar temps al dia.

La primera parada va ser a The Chasm que és un fenomen geològic més dels que es poden trobar a NZ. L’aigua del riu s’obre pas a través de les roques en una gorga molt estreta i profunda, a causa de l’erosió de la roca es produeixen una sèrie de forats pels quals l’aigua es cola caient finalment en una cataracta profunda i fosca, s’arriba fàcilment des de l’aparcament però no es pot veure fins que no et situes just a sobre d’ell, els capricis de l’aigua i la seva força han esculpit de forma singular el llit del riu donant com a resultat aquesta preciositat, val la pena parar per veure-ho.

Parem de nou en els mirror lakes abans d’arribar a Te Anau on vam tornar a posar gasolina i així ja no haver de pensar més en això durant molts quilòmetres. La nostra direcció per assolir els Catlins va ser creuant l’illa passant per les ciutats de Gore i Balclutha per finalment arribar a Owaka on hi ha la platja de Surat Bay enganxada al holiday park de New Haven on teniem reservat per dormir.

Per a aquells que disposin de més dies que nosaltres la recomanació és prendre des Te Anau la carretera SSR (Southern Scenic Road) que es dirigeix cap al sud creuant la resta de Fiorland fins arribar a Invercargill i Bluff (última ciutat), des de qualsevol d’aquestes dues ciutats la SSR segueix cap als Catlins o bé vorejant la costa (ja del pacífic) o per l’interior fins a arribar a aquesta costa. En anar amb menys dies dels necessitats vam decidir que no podriem fer la SSR, però que si arribavem amb temps suficient una mica podríem veure de la zona costanera dels Catlins, i així va ser perquè abans d’arribar a Surat Bay vam poder passar per l’anomenat Kaka Point i una mica més endavant fer la visita al far de Nugget Point amb la seva colònia de foques i lleons marins.

Del trajecte per l’interior de l’illa passant per Gore i Balclutha poc a dir ja que no parem per tal de disposar de més temps a la costa, la pluja molt fina anava i venia per trams però mai va ploure copiosament així que la mitjana de velocitat va ser alta. Des Balclutha ja ens dirigim directament a les platges de Kaka Point creuant camps de pastura i cultiu, granges i petits nuclis habitats molt dispersos els uns dels altres. Passem per estretes carreteres entre els camps envoltats de vaques i ovelles per tot arreu fins que arribem a la línia de costa. Aquí el paisatge és realment bonic i bucòlic (s’assembla molt a algunes zones de la República d’Irlanda com el Ring of Kerry o la zona de les Achill islands), els prats verds es fonen amb les platges de sorra blanca a Willshere Bay o a Short Bay, en què alternen els troncs platejats d’arbres arrossegats pels corrents i tornats per les ones del pacífic amb roques entapissades per algues fosques que es gronxen al ritme de l’onatge. Al final de la carretera i després de deixar a la nostra dreta i al fons la platja de Roaring Bay, on es poden veure pingüins d’ulls grocs, hi ha el far de Nugget Point, just a sobre d’un promontori i amb un mirador que et deixa sol amb l’oceà per davant, als teus peus els lleons i les foques s’escolten en la llunyania.

Vam haver de retrocedir per on havíem vingut ja que no hi ha una altra ruta possible, són uns 20 kms de carretera amb alguns petitíssims motels normalment col·locats al costat de les platges o bé en petits promontoris sobre elles amb vistes espectaculars del mar i des dels quals les albes et poden fer saltar les llàgrimes sense cap dubte.

El nostre destí final era el poblet de Owaka on es troba la platja de Surat Bay famosa per les seves foques residents tot l’any i amb les que vam tenir una trobada al dia següent. Quan vaig preparar el viatge vaig llegir bastant sobre les platges dels Catlins i de la seva fauna, per això sabia que aquí tindríem oportunitat de passejar al costat de les foques i / o els lleons marins, va ser per això que vaig reservar una nit al càmping de New Haven als afores de Owaka i enganxat a la platja de Surat Bay, així com prop de la no menys famosa Cannibal Bay.

Es tracta d’un petit càmping amagat entre les dunes de les platges veïnes allunyat uns 3 km de la carretera. Érem dels pocs clients aquest dia, i encara que era temporada alta us asseguro que està molt allunyat i solitari. Abans d’ instal.lar-nos al càmping ens vam anar a Owaka ja que teniem la intenció de visitar un parell de cases molt “especials” que hi ha. Estan l’una al costat de l’altra i els visitants solen topar-se amb elles i parar a tafanejar. Una es diu Teapot Land i l’altra Dollyworld. Ambdues són dues cases d’allò més normal quant a aspecte però tenen cadascuna una cosa que les fa úniques: la primera té un petit jardí decorat amb un nombre de teteres de tot tipus de fromas i colors que no m’atreviria a dir, molt simple però molt estrany …. crec que la paraula seria “freaky”. La casa veïna d’aparença totalment normal pertany a una senyora anomenada Christle Collis que porta tota la seva vida col·leccionant nines i ninots i les té exposades al seu interior. La porta estava tancada amb pinta de no haver ningú a l’interior ja que no es veia llum alguna o soroll, truquem suaument mentre la obríem per entrar i des de l’interior una veu d’home ens va animar a passar i ens va atendre amablement mentre cridava i esperava que arribés Cristle qui ens va explicar tot i amb tot detall, vam passar una estona molt entretingut amb les seves històries i va ser sens dubte el moment més entranyable del nostre viatge ja que no només ens va atendre amablement sinó que es va acomiadar de nosaltres com si fossim parents vinguts des molt lluny a visitar-la, fins i tot ens va regalar a cada un unes precioses petxines recollides pel seu marit. No vam estar ni una hora però la calor que sentim i l’amabilitat en el tracte ens va deixar certament impactats i per sempre tindrà un petit espai al nostre cor (mentre escric això tinc al costat el paper en què de la seva pròpia mà ens va donar la seva direcció i telèfon), finalment li deixem una dedicatòria en una mena de llibre de visites i ens acomiadem d’ella al portal, com agraïment sense més lucre que el de la voluntat del visitant. Bonic tancament d’un dia memorable.

Si el capvespre a Surat Bay va ser emocionant no puc definir les sensacions que vam tenir quan ens despertem i la llum del sol començava a deixar-se entreveure. Ens vam vestir i sense esmorzar ens vam anar a passejar per la platja on podríem gaudir de la sortida del sol en un dia clar i serè. Creuem una zona de vegetació sobre les dunes abans d’accedir a la platja i un cop allà vam començar a caminar veient com les ones trencaven a la llunyania i l’aigua fina, transparent i calmada arribava prop cap a nosaltres.

Els reflexos a la sorra gràcies a l’aigua eren com a miralls, la sorra contràriament al que passa a les nostres platges era mes dura i compacta com més a prop de l’aigua i mes solta i dificil per caminar com més lluny.

Caminàvem sobre l’aigua, entre grups d’algues i amb algunes aus voleiant prop nostre. Vam haver de caminar bastant (aquesta platja té diversos quilòmetres d’extensió) cap al nord per poder arribar a veure les primeres foques, al lluny s’intuïen els membres d’un grup d’elles però abans d’aconseguir-vam tenir la trobada amb una parella solitària amb les que ens vàrem fer unes fotografies.

Ja amb el sol brillant a plenitud vam tornar sobre els nostres passos cap al càmping doncs el dia d’avui  semblava llarg i teniem que fer diferents visites i parades abans d’arribar al Mt.Cook National Park.

Com que els Catlins tenen un encant especial després de deixar el càmping seguim la famosa SSR cap al sud, o sigui en direcció contrària a com se sol fer. Voliem veure alguna cosa més i vam decidir que les Purakaunui Falls eren un bon motiu. Aquestes petites cascades es troben a uns 30 km de Owaka cap Papatowai, la carretera discorre en primer lloc enganxada al Catlins Lake per després deixar la costa cap a l’interior creuant suaus turons entapissats de verd i sempre habitats per ramats i ramats d’ovelles. Més endavant la carretera torna en direcció a la costa creuant abans el Tahakopa River on es situen les Mc Lennas Falls (mes petites i menys conegudes) i arribant a Papatowai ja a la costa de nou, les platges són espectaculars sobretot Oyster Bay i Tautuku bay.

A Purakaunui la visita a les cascades es fa rapid doncs estan a escassos 10 minuts del pàrquing per un bosc espès de falgueres gegants, ferns, i diferents arbres propis del lloc. En ser estiu el riu baixava amb poca aigua però de totes maneres vam poder fotografiar-les en tota la seva amplitud.

Finalment seguim baixant cap a Papatowai per visitar The Lost Gypsy Museum que és una espècie de col·lecció d’artefactes mecànics i elèctrics disposats per entre un jardí i a l’interior d’un antic bus. El temps, però, se’ns tirava a sobre ja que havíem d’arribar a la tarda a Mt.Cook i havíem decidit visitar el centre de Dunedin i els Moeraki Boulders. Vam fer alguns quilòmetres però al no trobar el lloc vam decidir fer marxa enrere i tornar cap al nord per així poder complir els nostres objectius del dia. Dies després del retorn a Barcelona vaig saber que m’havia quedat a molt pocs quilòmetres del lloc i que valia la pena haver perdut una horeta visitant-lo. Teníem encara uns 60 kms fins a arribar a Balclutha on enllaçaríem amb la SH1 que ens portaria fins Dunedin sense més parades. En arribar a Dundedin, una ciutat universitària, sent diumenge el centre estava molt concorregut i vam decidir primer visitar l’estació de tren i després passejar pel “octagon” que és el centre neuràlgic de la ciutat. Teníem previst menjar allà però com que ens vam trovar enmig d’un eixam de bandes de gaiters i timbalers escocesos per totes bandes, vam decidir comprar alguna cosa i menjar a Moeraki una mica més al nord. Està clar que les ciutats del sud són les més “angleses” del país tant per la seva arquitectura, com pel seu menjar o per les seves tradicions musicals i culturals.

Ens trobem amb una competició de grups musicals estil “escocès”, cadascun d’ells amb els seus típics vestits i la seva pròpia coreografia, centenars de joves i majors abillats amb els kilt escocesos (faldilles a quadres), les seves americanes amb fermalls i les seves sabates negres de cordons amb mitjons alts fins als genolls. Vam passejar entre ells per uns pocs carrers fins que se’ns va fer l’hora de deixar la ciutat i continuar el nostre trajecte més al nord, la propera parada seria a Moeraki.

Moeraki aquesta a mig camí entre Dunedin (“daníden” si pregunteu als nuevozelandeses) i Oamaru que normalment és fi d’etapa ja que al vespre es pot anar a veure la colònia dels pingüins blaus (els més petits) que arriben a desenes des del mar per anar cap als nius a terra creuant si cal carrers sencers. El nostre final d’etapa era a Glenntaner a escassos quilòmetres del Mt.Cook i per tant no ens vam quedar per veure’ls ja que no voliem arribar de nit a les muntanyes.

Els Moeraki Boulders són un fenomen geològic molt singular ja que es tracta d’unes roques de mida bastant considerable que tenen una forma esfèrica gairebé perfecta. Per als que aneu allà s’ha d’intentar veure-les amb la marea baixa ja que podreu passejar entre elles o fins i tot pujar-se damunt d’alguna. Hi ha bastants de ben conservades i altres que producte de l’erosió estan obertes mostrant els seus parts interiors bastant cristal·litzades. Aquestes roques es van originar fa 4 milions d’anys a partir d’un petit nòdul que bé podria ser una petxina de algun marisc, o potser alguna pedra petita, el fet és que al voltant d’aquest nòdul medul·lar central es va anar constituint una capa de sorra o gres que amb el pas dels anys va anar sedimentant i consolidant-se augmentant el seu volum fins a formar una gran esfera que en el seu interior anava cristal·litzant lentament, aquestes roques estaven enterrades en algun lloc a un nivell superior a l’actual que a l’erosionar van quedar en llibertat (a l’aire lliure) i van caure dipositant-se en el lloc actual, segons ens van dir hi ha moltes més enterrades sota la sorra de la platja.

Aprofitem la parada per dinar i fer un cafè abans de prosseguir cap a Mt. Cook. Creuem Oamaru pel seu carrer principal veient alguns dels seus edificis més emblemàtics i seguim fins Pekeuri que és on s’agafa la 83 cap al nord-oest en direcció Omarama i Twizel. Tot i que els noms d’aquestes “ciutats” us sonaran molt als que hagueu d’anar per allà, dir-vos que són pobles amb els seus serveis essencials que serveixen de centres de proveïment de les comunitats rurals que els envolten i de les granges disperses que hi ha per la zona.

Kilómetros y kilometros de prados con vacas y ovejas, de granjas y canales de distribución de aguas de riego hasta llegar a Twizel donde la carretera se bifurca pudiendo ir hacia el norte bordeando el lago Pukaki para llegar a Glentanner y luego a Mt. Cook, o bien hacia el este para ir en dirección a Lake Tekapo.

Quan vam veure el llac Pukaki per primera vegada des d’un mirador una mica elevat sobre la carretera ens vam quedar esbalaïts ja que al fons es veia el Mt.Cook amb el seu cim nevat i amb núvols al seu voltant. A causa de que el sol es posa per l’oest i nosaltres veníem des de l’est els primers colors rosacis dels núvols ja es començaven a apreciar. Després d’un parell de parades fotogràfiques més vàrem arribar al nostre destí que era el càmping o Holiday Park de Glentanner. Es tracta d’un càmping gran amb tot tipus de serveis, un autèntic parc de vacances a prop del llac.

Per sort hi havia poca gent instal·lada i vam poder muntar una gran barbacoa per nosaltres sols. Les instal·lacions estan molt bé i molt completes tant a nivell de cuines, lavabos com el centre d’informació que tenen. Des de les oficines s’encarreguen de reservar tot tipus d’activitats o excursions per la zona com vols panoràmics, kayaking,trekking amb guies, heli-hike, etc. Nosaltres després de meditar una mica i de pensar que si no ho feiem potser ens arrepentiriem durant molt de temps, vam decidir contractar un vol panoràmic de 45 minuts per al dia següent a les 9 del matí, ja que la previsió del temps deia que seria un dia molt clar. Us asseguro que va ser la millor decisió que vam prendre durant tot el viatge i que, sense negar que es tracta d’una activitat bastant cara, uns 225 euros per barba, quan l’acabem no ens va fer mal en absolut haver-los pagat. Mentre es preparava la barbacoa aprofito l’ocasió per fotografiar el crepuscle doncs el sol es ponia per l’oest i al cel es barrejava el blanc dels núvols amb el vermellós i el blau, tot això amb l’Mt.Cook de teló de fons. A les fotos podreu veure la posta de sol i l’alba del dia següent preses des del mateix lloc.

Aprofitem el gran sopar que preparem per obrir un dels vins negres que havíem comprat a Blenheim, una bona forma de tancar un magnífic, intens i llarg dia, no és fàcil veure sortir el sol a les 6 i pico del matí a la costa del pacífic i veure’l posar-se a les 9-10 de la nit a les muntanyes dels Alps del sud.

Abans de dormir i a plena foscor Pepe i jo ens vam prendre unes cerveses veient un cel estrellat com mai abans havíem vist, amb un silenci sepulcral i sense gens de contaminació lumínica, la cúpula celest se’ns proposava immensa, sense dir-nos res l’un a l’altre, només mirant i al·lucinant amb l’espectacle allà ens vam estar una bona estona; sens dubte, aquestes petites situacions o vivències són les que han fet que aquest viatge hagi estat tan especial. El primer que vaig fer al llevar-me va ser mirar al cel i veure com havia sortit el dia doncs havíem reservat el vol a primera hora i desitjava que tinguéssim sort en aquest aspecte ja que el cost de l’excursió no era precisament barat com ja us vaig explicar en l’etapa anterior.

La sort es va aliar amb nosaltres i el dia, encara que amb alguns núvols a les valls properes al Mt.Cook, era bastant clar, no vaig poder aguantar més i abans de passar pel bany me’n vaig anar directe al mateix lloc on el dia anterior per la tarda havia pres instantànies del capvespre a la zona del Mt. Cook. Quan vaig veure la imatge davant meu em vaig quedar bocabadat perquè amb mes claredat vaig veure el pic completament nevat i per primera vegada. Fotos i més fotos fins que van arribar els altres ja amb les coses de l’esmorzar a punt.

Sortim poc abans de les 9.00 del matí i vam parar a les oficines del càmping a l’entrada del mateix on ja ens esperaven per preparar el vol en helicòpter, ens van donar una petita xerrada mentre esperavem a la zona d’enlairament a que arribés l’aparell, doncs com era el primer vol del dia estaven escalfant motors a l’hangar a pocs metres de distància. Ens van dir que encara que algun núvol es veia a la llunyania no hi havia problema ja que el dia era molt clar a la zona de les glaceres i tindríem un bon vol sense vent.

I tant que ho vam tenir !!!!! No es pot demanar més doncs la visibilitat des del cel era total i vam poder gravar en vídeo i prendre fotografies aèries sense parar. El nostre pilot, un jove escocès, ens va anar explicant amb tot detall tot allò que aconseguíem a veure, el nom dels pics, de les glaceres, ….

Primer sobrevolem la zona de la vall enganxada a Glentanner on el riu s’obre en mil i un braços abans d’arribar a abocar les seves aigües al llac Pukaki, el contrast entre el verd dels prats de la vall amb el blau turquesa de fons del llac era preciós. A poc a poc vam anar remuntant la vall i comencem a veure els primers pics i les primeres valls als que arribaven les glaceres. La glacera mes llarg i gran dels Alps del Sud és el Tasman Glacier que vam poder veure en la seva totalitat comprovant com el blanc del gel es va cobrint de sorra producte de l’erosió arribant a cobrir completament en el seu tram final, té gairebé 40 kms de llarg per un d’ample i en els punts més alts el gel arriba a tenir 500 metres de profunditat, en el seu últim tram fa un revolt als peus del Mt. Tasman una mica menor en altitud que la Cook.

Separat del Tasman Glacier per muntanyes que el deixen encaixonat cap al sud-oest es troba el Hooker Glacier ja als peus del Mt.Cook, més petit que el Tasman però no menys bell amb el seu llac ple de petits blocs de gel. Quan vam arribar a superar primer el pic del Mt.Cook i seguidament el Tasman ens dirigim una mica més al nord-oest fins a creuar The Divide des d’on divisem el Murchinson Glacier, The Divide és on s’aconsegueix la vessant oest dels Alps i on descendeixen les famoses glaceres Fox i Franz Josef. Després de The Divide i ja a la zona de cims mes alts de la zona als nostres peus teniem els camps de gel, les capçaleres d’ambdós glaceres, podent apreciar les esquerdes en el gel (seracs) així com tenir vistes del final d’aquests glaceres on havíem estat passejant pocs dies abans.

És en aquesta zona on el pilot va aterrar perquè poguéssim immortalitzar l’ocasió, gaudint del lloc per a nosaltres sols durant gairebé 10 minuts fins que va arribar l’hora de tornar. La tornada no és menys espectacular ja que es fa des de l’altre vessant del Mt.Cook, vam poder veure tot el Hooker Valley que més tard caminaríem, també vam veure la glacera Mueller amb el seu llac encaixat entre pics verticals i més al lluny la glacera Richardson .

Des de l’aire vam veure el petit Mt.Cook Village amb el The Ermitage Hotel majestuós i les poques cases que l’envolten. Abans d’arribar a Glentanner vam poder de nou observar la immensitat i amplitud de la vall i el riu abans d’arribar al llac Pukaki amb el seu blau turquesa resplendent.

Quan vam aterrar no donàvem crèdit al que havíem sentit i després de acomiadar-nos del pilot i de les noies de l’oficina vam agafar l’autocaravana i vam posar rumb a Mt.Cook Village. Uns pocs quilòmetres separen el càmping del petit centre turístic del parc nacional on per sobre de tot sobresurt l’hotel de luxe The Ermitage i des del qual surten totes les excursions o trekkings.

Nosaltres ja havíem decidit que fariem la caminada pel Hooker Valley fins arribar al llac davant de la paret de la glacera, és el conegut com Hooker Track i té una durada de 4 hores entre anar i tornar. Es parteix de l’anomenat White Horse Hill i poc després s’arriba al monument anomenat The Alpine Memorial on hi ha un mirador sobre el riu Hooker i des d’on es veu clarament el llac davant a la glacera Mueller. El camí segueix serpentejant fins arribar al primer dels ponts penjants sobre el riu i després d’un tram seguint el riu s’arriba al segon dels ponts, des d’allà el camí va pujant sempre amb el riu a la dreta fins a arribar al llac, un cop allà es peude caminar una mica més per la zona vorejant-lo per acostar-alguna cosa més a la paret de la glacera. Allà tocant l’aigua gelada del llac, prop de petits tèmpans de gel, descansem una estona sempre amb el Mt.Cook omnipresent. Després de les fotografies de rigor vam decidir tornar al village.

Un cop havíem tornat entrem a tafanejar dins de l’hotel per, sobretot, poder veure l’exposició-museu que tenen sobre alpinisme i concretament sobre la figura del neozelandès més famós que va ser Sir Edmund Hillary qui va ser el primer excursionista que va fer el cim del Mt. Cook, fita que va aconseguir uns pocs anys abans de ser el primer també a aconseguir el cim de l’Everest. Interessant exposició que va ajudar a fer temps per menjar, cosa que duem a terme a pocs metres en un restaurant proper a l’hotel, en un local molt ben decorat a l’estil de muntanya i amb unes vidrieres molt altes que ens van permetre menjar amb les vistes de la vall i del Mt.Cook com teló de fons.

Però el nostre dia no s’acabava allà i havíem d’arribar a Lake Tekapo on teniem nit reservada, l’última a l’autocaravana abans de deixar-la a Christchurch. Així que després de passejar una estona després del dinar ens vam anar directament al nostre destí. En realitat el Llac Tekapo aquesta separat del llac Pukaki per pocs quilòmetres en línia recta però per carretera cal rodar primer aquest últim per aconseguir-ho i això es converteix en gairebé dues hores a causa de les parades de rigor.

Prenem les últimes fotos de Pukaki amb un dia assolellat radiant i ja no parem fins Tekapo. Els dos llacs són molt semblants, tant en forma com en color ja que els dos són producte del desglaç glacial i reben una gran quantitat d’aportació sedimentari que dóna aquest color singular a les seves aigües.

A Tekapo no hi ha molta activitat per realitzar i una que sembla que val la pena quan vam arribar ja no era possible realitzar-la, es tracta de pujar al Mt.John a pocs quilòmetres de distància i en el qual hi ha un observatori astronòmic. Des de l’observatori hi ha una visió panoràmica de 360º única per poder fer observacions d’estrelles i galàxies. Sense reserva i sense arribar a temps de l’última sortida ens va ser impossible poder-lo veure, així que després de comprar algunes coses al centre del poble (Tekapo és molt, molt petit) ens vam anar a veure i fotografiar una ermita de pedra als peus del llac que es diu Església del Bon Pastor amb l’estàtua d’un gos pastor en homenatge als fidels amics dels pastors d’ovelles.

Després de tot això ens vam anar al càmping on voliem deixar tot preparat per al dia següent ja que ens aniríem directament a Christchurch on deixaríem l’autocaravana abans de les 14.00 de la tarda. Finalment preparem el sopar on vam tenir temps de conèixer a Ari, un jove alemany que estava passant un any per Nova Zelanda i amb el que compartim històries sobre el viatge i sobre llocs que havíem visitat, ell ens va explicar com es movia i que hi havia ja treballat en diferents llocs abans d’arribar a Tekapo gràcies a la Working Visa que havia aconseguit per a aquest any. Li vam oferir tot un seguit d’articles i productes de menjar que ja no necessitaríem i ens intercanviem adreces per seguir en contacte en el futur.

Avui ens aixequem tranquils, sense presses, hem d’arribar a Christchurch a migdia per poder anar a l’aeroport a deixar l’autocaravana i després poder visitar una mica la ciutat. Deixem Tekapo amb un dia molt mes tapat que ahir però no plou i no fa l’efecte que vagi a fer-ho, agafem la carretera en direcció est i ens posem en marxa després de fer les últimes fotos al llac. L’única parada va ser ja en les rodalies de Christchurch en una fàbrica de galetes i xocolata on vam aprofitar per fer unes compres i seguir la nostra ruta. Arribem a Christchurch cap a les 13.00 del migdia i ens vam anar al centre a buscar el nostre hotel, després d’algunes voltetes el trobem i un cop fet el registre aprofitem el pàrquing de l’hotel per fer la ultima neteja de la motorhome abans de tornar-la. Seguidament Pepe i jo ens vam anar a tornar-la. Els tràmits de la devolució van ser més lents del que s’esperava perquè a Hokitika havíem tingut un petit contratemps quan desaparcàvem i havia de passar el corresponent part d’incidència i això ens va tenir mes temps del compte allà.

Vam tornar en taxi i ja eren les 16.00 i no havíem menjat res, així que busquem pels voltants de l’hotel un restaurant per fer-ho. Entrem en un italià i ens vam menjar un pizzes que ja tocava. Havia començat a ploure i ens va anar bé entrar a menjar i deixar passar una mica el temps a cobert. Després del dinar ens vam anar caminant cap al centre que només estava a escassos 10 minuts a peu.

Com ja haureu llegit en algun fòrum o en algun altre blog o diari, el centre de la ciutat de Christchurch esatava tancat perquè estan en ple procés de reconstrucció després del desastre del terratrèmol que va tenir lloc el 22/2/2011. És possible apropar-se a passejar però no es pot passar i si a això li sumem que a partir de les 18.00 esta tot tancat l’ambient era realment fantasmal, doncs erem quatre turistes escassos i ningú mes. Els pocs comerços de la zona estaven tancats, igual que bars o restaurants que brillaven per la seva absència.

Diferents efectes del terratrèmol:

Prenem fotografies, ens fixàvem en detalls de com va quedar tot després del sisme i era dificil pensar en el que van passar aquesta gent durant aquells 2-3 minuts tan fatals. Locals tancats amb les coses tal com les van deixar en sortir corrent, tots els edificis marcats per bombers, arquitectes i enginyers descrivint la situació de cada un d’ells en una espècie de llenguatge tècnic en clau.

Seguim la nostra ruta creuant els jardins botànics que són realment bells fins que vam arribar a una zona del parc Hagley on estaven ultimant els preparatius per a la commemoració del primer aniversari de la tragèdia, avui era 21/2/12 i demà es compliria un any just de la catàstrofe. A l’escenari en el qual l’endemà acudirien mandataris polítics i religiosos vinguts de tota Nova Zelanda i fins i tot de diversos països estrangers, també vam veure la zona preparada per rebre els familiars de les 199 noves víctimes mortals.

Christchurch és una ciutat d’una mica més de tres-cents mil habitants, una ciutat molt d’estil anglès tant a nivell arquitectònic, com a nivell cultural i social, el parc Hagley aquesta situat al centre de la ciutat i és molt gran ja que en l’es troben els jardins botànics i un camp de golf. És una ciutat molt tranquil·la amb poca activitat nocturna tot i rebre un gran nombre de visitants ja que el seu aeroport és internacional i és porta d’entrada i sortida de vols que en molts casos no han de passar per Auckland. Vam decidir tornar a l’hotel a prendre una dutxa i posteriorment sortir a prendre alguna cosa doncs havíem menjat molt tard i no teniem fam per seure de nou a menjar. Demà podriem despertar-nos tranquil·lament esmorzar i demanar un taxi per anar a l’aeroport, el nostre avió sortia a les 12.00 del migdia amb destinació Singapore on passaríem unes hores, les suficients per poder visitar algun lloc del centre abans de tornar a embarcar amb destinació Barcelona. El vol fins a Singapore va ser còmode i es va perllongar per unes deu hores i mitja que ens van deixar una mica cansats però amb ganes de sortir de l’aeroport i donar-nos una bona passejada ja que vam arribar cap a les cinc de la tarda i el nostre vol no sortia fins gairebé les 12.00 de la nit. Al final Pepe i Fina decidir quedar-se a l’aeroport i buscar alguna activitat per allà, fer les últimes compres, connectar-se per internet i buscar un lloc per sopar tranquil·lament.

0