KEKOLDI NATIVE RESERVE

Serralada de Talamanca 

Mandrós 

Andreu Ródenas

A la serralada de Talamanca al sud de Costa Rica i fent frontera amb Panamà hi ha la reserva dels Bribri. En mig d’un enorme bosc plujós hi viu una comunitat d’unes 200 persones d’aquesta tribu o ètnia. Estan completament integrats al món que els envolta però vivint de forma diferent, amb les seves costums, la seva llengua, les seves tradicions i la seva cultura pròpia que els diferencia de la resta de ciutadans de Costa Rica. Els Bribri no son la única tribu o ètnia que existeix a Costa Rica però si que son la més nombrosa a la part atlàntica o del Carib, altres tribus com els Boruca o Malekos viuen en altres indrets més llunyans del pais. Dins la mateixa serralada  de Talamanca hi ha diferents llocs on viuen els Bribri, el centre més poblat i actiu es el poble de Bambu des d’on es pot navegar en canoa per riu fins a la comunitat de Yorkin on reben els visitants per explicar-los detalladament la seva manera de viure. Mitjançant l’agencia de turisme local Willie’s Tours a Cahuita vàrem contractar la visita a les terres dels Bribri de Kekoldi just entre els pobles de Cahuita i Puerto Viejo de Talamanca, es tractava de fer una excursió guiada durant la qual podriem veure fauna local, aprendre les utilitats de moltes plantes i fruits, banyar-nos en una catarata i gaudir d’un dinar compartint taula amb una familia indígena.

Haber compartit una jornada amb una familia Bribri ens ha fet entendre encara més el que significa tenir uns trets diferencials per defensar, com a catalans ens reafirma encara més en les nostres conviccions i drets col.lectius, ells practicament no reben ajudes de les administracions i tot i viure en unes condicions molt dures segueixen defensant la seva pròpia identitat diferenciada i segueixen mantenint viu el seu estil de vida.

L’excursió va començar just al peu de la carretera que va de Cahuita a Puerto Viejo de Talamanca i allà vàrem esperar que l’amic Jorge de Willie’s Tours ens presentés a Don Germán que ens faria de guia i anfitrió, tot seguit ens va explicar el que fariem i ens va demanar que l’acompanyessim i ens mantinguessim sempre darrera d’ell. Aquestes visites son per a grups de fins a 4 persones i la Núria i jo vàrem compartir la jornada amb una simpàtica parella de joves suissos la Leila i en Dominique.

Leila i Domique

Don Germán és pare de 4 fills, tots ells nascuts a la seva casa en mig de la selva i sense assistència médica, és també el marit de Doña Maura qui ens prepararà el dinar per quan tornem de l’excursió per dins la reserva. Les dones Bribri tenen molt de poder i un paper  força dominant dins la tribu.

Oropel o Bocaracá Amarilla

A poc de començar la caminada ja trobem una mare i una cria d’os mandrós, diverses granotes (alguna d’elles verinoses), un serp oropel de color groc i veiem passar algún tucà i altres aus i ocells. Don Germán es va parant de tant en tant per explicar-nos algun detall sobre un arbre, planta o llavor que va trobant, aprofitant que estem encara a prop de la carretera i que hi ha molt d’arbre del cacao ens explica tot el procés de recol.lecció i  tractament posterior. A poc a poc la pujada es va fent notar i comencem a patir alguna que altre relliscada.

Granota  “Punta de Flecha Roja”

Mandrós i cria 

Oropel amarilla 

Don German mostrant el fruit del cacao 

Don German recollint llavors i fuits 

La primera parada és al cap d’un hora i escaig de pujada a la casa de Don Germán on ens espera la seva esposa Doña Maura que ens dona la benvinguda i ens convida a seure per descansar abans de continuar. Aquesta familia viu sense llum ni aigua corrent i els familiars bribri mes propers viuen a tres hores de cami per la muntanya. Les condicions de vida son dures, no tenen pou d’aigua, no tenen mobles, no tenen lavabos, ni sanitaris, viuen i mengen del que recullen i dels animals que tenen a la pròpia parcel.la, això sí, se’ls veu feliços i des que Don Germán fa de “guia” turistic poden accedir a compres que anys enrera els era molt dificil. Don German ens explica que quan no te ingressos per les visites es dedica a la recol.lecció de cacao, però ens explica que es una feina molt mal pagada. Els fills de Don German cada dia s’han de llevar a les 5.00 del matí per caminar una hora de baixada fins la carretera on aniran en autobus durant unaltre hora fins a Bambú (o Bribri) on tenen les escoles i aprenen entre altres matèries la seva propia llengua que cada cop està més en desús. Robes estripades, sabates trencades, llits al terra, cuina de llenya, una petita radio de piles i una bateria per poder veure la TV de tant en tant, tot plegat una imatge que ens va donar molt per pensar els següents dies… el que sempre passa i a tot el món igual: uns tant i altres tan poc.

La cuina 

Des de la casa familiar tornem al camí fent diverses pujades i baixades que van cansant les cames, el cami era estret i a més va començar a ploure la qual cosa és sinónim de fang. Després d’una llarga i pronunciada baixada arribàrem al punt més baix i vam seguir un rierol fins arribar a la catarata a on Don German ens havia dit que podriem descansar i banyar-nos-hi. La visió va ser espectacular doncs després de 2 hores de caminada podiem descansar i pendre un bany en un indret únic fora de qualsevol circuit turistic o sender. Si no ets un membre dels Bribri dificilment pots accedir a un lloc com aquest. La catarata (que no te nom) te uns 25 metres d’alçada i com que estem a l’època seca no hi cau molta aigua, va ser dur arribar-hi però va valer la pena.

Don German

Sense més demora ens varem treure la roba i varem pendre un bon bany d’aigua fresca, en acabat i després de mil fotografies varem tornar per les nostres pases. Ja se sap que tot el que baixa puja i per tant tocaba una bona caminada de pujada, lliscant per culpa del fang i suant per culpa dels anoraks que ens protegien de la pluja. Don German que no duia impermeable va improvisar un paraigües amb una fulla gran d’un “banano” com diuen ells al plàtan. Pel camí les explicacions de plantes, llavors, fruits i alguns animals ens ajuden a no pensar en el cansament i just abans d’arribar de nou a la casa familiar Don German ens mostra un mirador en mig d’un clar del bosc, es tracta d’una torre de fusta feta de troncs i taulons a la qual s’hi  pot ascendir per veure les vistes de les muntanyes i del bosc. Degut a la boira i a la pluja que cau la vista no és la que voldriem pero ens fem la idea de com ha de ser de bonic quan el cel està obert.

Doña Maura ja ens espera amb el menjar típic Bribri preparat i ens convida a passar per fer la degustació: es tracta de yuca, patata,  i banano bullits en un caldo blanquinós i un tall de pollastre fet a la brasa, per beure un got de xocolata desfeta (practicament liquida) feta amb cacao recollit i preparat per ells mateixos. El menjar el presenten dins d’unes fulles de plàtan en comptes de plat, no es massa bo pel nostre gust però és el que ells mengen molt sovint i agraïm la seva hospitalitat. Després de dinar xerrem una estona i els comprem uns collarets fets per ells amb llavors, abans d’acomiadar-nos de Doña Maura i els seus fills ens intercanviem telèfons i el fill gran que es diu Amilcar ens dona un mail perque li enviem fotografies i informació del Barça doncs és un gran barcelonista.

Menjar bribri 

Xocolata 

Don Germán ens acompanya de nou fins la carretera on ens ha de recollir un taxi per tornar-nos a Cauhita, hem començat a les 7.30 del matí i ja son les 15.30 de la tarde, avui ha estat un dia que recordarem per sempre.

Amilcar