LES TORRES DEL PAINE

Andreu Ródenas

En el meu viatge a Patagònia i Tierra de Fuego vaig estar per uns dies a Xile. La part xilena de la Patagònia és molt menys àrida i ventosa que la part d’Argentina ja que la serralada dels Andes fa de barrera natural i les precipitacions tan en forma de pluja com de neu son enormes al llarg de l’any. Aquestes plujes i nevades provoquen que l’aigua sigui l’element dominador de la vida i fauna d’aquest lloc.

El cel a la Patagonia chilena

A la patagonia xilena hi ha fiords, llacs, glaceres, illes, rius molt capdalosos, volcans i boscos infinits. La zona més austral de Xile contrasta i molt amb els deserts del nord del pais, aqui l’aigua, el gel i la verdor inunden tots els indrets donant com a resultat uns paisatges únics i espectaculars com no es troben en altres llocs de la terra. Vàrem visitar dos parcs nacionals en els quatre dies que vàrem passar a la ciutat de Puerto Natales a tan sols 300 kms de l’estret de Magallanes. Aquesta zona remota del mòn preserva encara tota la bellesa de la natura, així com,sense defugir de la vida moderna, molts aspectes ancestrals de les seves gents. L’emprempta del turisme existeix però de moment no ha canviat gaire la vida dels pocs habitants dels poquissims pobles que hi ha. Segurament que la dedicació a la pesca o ramaderia ha baixat en benefici de la creació de serveis al turisme però segurament això ha possibilitat que moltes d’aquests gents no han tingut que emigrar per motius exclusivament econòmics.

P.N.Torres del Paine

Puerto Natales

En un principi el viatge a Iguazú, Patagònia i Tierra de Fuego estava pensat per visitar només el costat argentí, però no vàrem poder resistir la tentació de visitar algun dels parcs nacionals xilens i, la veritat, no m’imagino un viatge a la Patagònia sense al menys passar un parell de dies a Puerto Natales o Punta Arenas per anar a visitar el parc nacional de Las Torres del Paine.

Benvinguda a Puerto Natales

Nosaltres vàrem llogar un cotxe a El Calafate i vàrem anar en direcció sud per la famosa carretera nacional 3 que creua tot Argentina de nord a sud. Aquesta carretera es de referència per aventuresr i viatgers agossarats doncs te prop de 5.500 kms de recorregut i més de la meitat son per pistes de grava o “ripio” com diuen ells. A 500 kms al sud de El Calafate hi ha un poble miner que es diu Rio Turbio i es fronterer amb la ciutat xilena de Puerto Natales, son 500 kms de rectes que no acaben mai, de vent i terra de color ocre sense pobles, on la vida la posen els ramats d’ovelles i vaques pasturant en terrenys infinits i alguns ñandús i guanacos salvatges, es tracta d’un paissatge monòton, d’una terra dura i inhospita que tan sols es veu trencada per alguna llacuna a manera de “oasis” o alguna estancia (ranxo) solitària.

Ñandús. Patagonia Argentina

De El Calafate a Puerto Natales. Patagonia

Rio Turbio te aquest nom degut al color que agafen les seves aigues degut a les mines de carbó que hi ha i que son el mitjà de subsistència de tota la comunitat, també tenen com a mitjà de subsistència en menor grau la venda de betzina als xilens que des de l’altre banda de la frontera s’hi acosten a omplir els diposits degut a la diferència de preus, per sobreviure en aquestes latituts qualsevol estalvi es molt important.

Flamencs a Rio Turbio

Mines de carbó a Rio Turbio

La frontera argentina ens va recordar aquells passos fronterers de les decades dels 50 i 60 en plena dictadura, amb policies poc amables i mal arreglats, instal.lacions deixades i semi-abandonades. Per contra la frontera xilena era molt més moderna i preparada, aquí sens dubte es va notar la diferència entre la riquesa dels dos païssos veïns. Un cop a Puerto Natales ens varem decidir per anar un parell de dies a Las Torres del Paine i per fer una excursió d’un dia complert visitant algun fiord i alguna de les glaceres del costat xilè. De fet aquesta excursió ens va servir per poder visitar el parc de les Torres del Paine sense haver de fer els 120 kms d’anada i altres de tornada que hi ha entre Puerto Natales i el parc. Pel camí vàrem aturar-nos a visitar breuement el Parque Nacional Bernardo O’HIggins que està a mig camí dins del fiord anomenat Ültima Esperanza, en aquest parc vàrem conèixer les glaceres Balmaceda i Serrano, per arribar a fer l’aproximació a la glacera Serrano vàrem caminar prop d’una hora per un bosc que més aviat era un jardí botànic que et treia el xinglot.

Glacera Serrano. P.N. Bernardo O’HIggins

Las Torres del Paine

Després d’aquesta parada i ja deixant el fiord vàrem remuntar el riu en una zodiac durant més de 30 kms fins entrar dins del Parque Nacional Torres del Paine. En un dia es pot visitar però la visita es quedarà molt curta i això que no parlo d’anar-hi a fer algun dels trekkings que hi ha, això ho deixo pels més muntanyers. Simplement per creuar-lo en cotxe per les seves pistes principals fent parades en els llocs més emblemàtics ja requereix un dia complert. No us enganyare si us dic que probablement aquest lloc està entre les millors visites que he fet mai juntament amb les catarates d’Iguazú al nord de l’Argentina, el Gran Canyon a Colorado (EEUU) i el Mt.Cook a Nova Zelanda.

Dins la zodiac camí del P.N.Torres del Paine

Com que es sabut que les imatges valen més que mil paraules us deixo un recull força ampli de la nostra visita a las Torres del Paine i al parc nacional Bernardo O’Higgins.