Andreu Ródenas
Sens dubte que una de les coses més importants que te el fet de viatjar és l’acumulació d’experiències, sensacions i coneixements que es poden treure. En el nostre viatge a Indonèsia hem volgut conèixer i veure in situ un fet singular que alguns potser haureu vist en algún documental. Es tracta del treball dels miners que recullen roques de sofre en el cràter del volcà Kawah Ijen.
Un dels miners pujant des del fons del cràter
El volcà Kawah Ijen està situat a la regió de Bayuwangi a l’est de l’illa de Java a Indonèsia. En el cràter hi ha un llac d’acid, color turquesa, d’aproximadament un km d’ample. Just a tocar del llac les emanacions de vapor provinents de l’interior de la terra son canalitzades per uns tubs que al condensar-se precipiten en forma de sulfur líquid i van formant roques de sofre que van canviant de colors a mida que es refreden i que posteriorment els miners s’encarreguen de trencar i transportar.
Panoràmica del llac en el cràter
La visita al volcà i la pujada al cim es obligada si es viatja a Java, les vistes del color turquesa del llac son indescriptibles des del cim, però l’excursió te altres aspectes tan o més importants que els purament visuals. La bora del llac és el lloc on es produeixen les extraccions de roques de sulfur per part d’una bona colla de miners.
Miners carregant roques de sofre
Des de la base del cràter a tocar del llac els miners transporten, segons la força de cada un, entre 75 i 100 kgs. de roca de sofre dins d’unes cistelles de vimet que carreguen directament al damunt de les espatlles. Un cop carregats amb aquest pes pujen fins al cim del volcà fent un trajecte de 700 mts salvant un desnivell de gairebe 300 mts., un cop arribats al cim tenen tres kilometres de baixada fins a descarregar les roques.
Miner arribant al cim del volcà
Us puc assegurar que es tracta de la feina més dura que jo he vist amb els meus ulls, el patiment de veure’ls pujar damunt dels blocs de roques sense apenas camí marcat em va deixar un sabor agre-dolç després d’haver gaudit d’unes vistes tan precioses.
La part més dura del recorregut
Malament vestits i encara més malament pagats tan sols fan una parada a meitat de camí, al lloc que ells anomenen cantina, a on pesen les cistelles en una romana rudimentària i s’els hi fa entrega d’un certificat amb el pes per més tard poder-lo canviar pels diners guanyats. De cada viatge en treuen entre 60.000 i 80.000 rupies (entre 4 i 6 euros) depenen dels kgs. transportats, alguns miners fan dos viatges al dia.
Alguns visitants descansant de la pujada
Miners treballant a tocar del llac d’àcid
Si la feina ja es duríssima de per sí, heu dimaginar-vos aquests homes treballant amb emanacions de gasos tóxics i les inclemències climatiques que puguin haver (plujes, calor asfixiant, …) segons lèpoca de l’any. El llac d’àcid del crater del volcà Ijen es conegut com el més àcid de tot el mon degut a la quantitat d’àcid sulfúric que s’hi concentra.
Per fer aquesta excursió cal sortir molt d’hora de l’hotel, en el nostre cas l’hora de recollida que haviem pactat amb el nostre guia van ser les 4.00 de la matinada. El trajecte fins a l’aparcament des d’on comença la caminada es d’aproximadament una hora i mitja ja que, si be la distància en kms. no és molt gran, l’estat de les carreteres obliga a fer-ho de forma força lenta. Quan vàrem arribar a l’aparcament la claror del dia començava a fer-se present, després de les pertinents advertències vàrem començar a caminar pujada amunt. Des de l’aparcament fins al cim del volcà la distància es de tres kms.que es fan en aproximadament 1 hora i 45 min o dues hores, doncs la pujada es fdorça considerable encara que el camí no presenta cap problema ja que està en bon estat, a no ser que les plujes en temporada el facin impracticable.
En Sahari
Durant tota la pujada vàrem compartir el camí amb dos dels miners que començaven la seva jornada laboral, en Madí i en Sahari, els quals ens van anar explicant amb el seu “anglès” tot d’històries i ells mateixos ens van anar fotografiant i mostrant els millors miradors per fer fotografies. Com tota la gent d’Indonèsia que vàrem conèixer ambdós eren molt simpatics i riallers. Sabien que quan arribessim a dalt de tot i ells continuessin el seu trajecte fins baix del cràter els hi donariem una propina i així ho vam fer, doncs se la tenien ben merescuda i per a ells es una ajuda econòmica molt importat, un complement al seu sou miserable que sens dubte van agrair.
En Madí
Així doncs a prop de les 8.00 del matí estavem al cim veient el llac d’acid turquesa i les vistes eren realment espectaculars i úniques, sens dubte una de les imatges que per sempre em quedaran gravades a la retina. Des de dalt del cim ens vàrem despedir dels dos acompanyants i seguin les advertències dels nostres guies no vàrem voler baixar amb ells fins el llac, estavem cansats i la pujada posterior es preveia molt dura, a la fi estàvem de vacances i des de dalt l’espectacle era total.
La Núria i jo amb en Madí