Hi ha llocs al món que, quan hi arribes, tens la sensació que ja hi havies estat abans. No perquè els coneguis de debò, sinó perquè els has viscut mil vegades a través d’una pantalla. I això és exactament el que em va passar a Oahu, a Hawaii, quan vaig trepitjar per primera vegada aquell paisatge tan verd, tan immens, tan… impossible.
Feia anys que tenia gravades a la memòria les imatges de Jurassic Park. No només com una pel·lícula, sinó com una mena de món paral·lel, un lloc mític. Aquella selva espessa, les muntanyes, el cel canviant, l’aire carregat d’humitat… Tot tenia un punt de misteri, com si en qualsevol moment hagués d’aparèixer un helicòpter sobrevolant la vall o un bram llunyà sortint de dins la vegetació.
I el dia que vaig decidir anar a buscar aquell escenari real, vaig notar una emoció estranya. No era només il·lusió. Era una barreja de nostàlgia, respecte i aquella sensació infantil que tens quan estàs a punt de veure alguna cosa que t’ha marcat de petit.
Quan vaig arribar a la zona on es van rodar diverses escenes de Jurassic Park i algunes de les seves seqüeles, em vaig quedar quiet. Literalment. Uns segons sense fer res. Només mirant. I vaig pensar: “És aquí”. I el més fort és que no ho deia com qui reconeix un lloc turístic… sinó com qui reconeix una part d’ell mateix.
El paisatge no necessita cap efecte especial. És tan brutal que entens per què Hollywood va venir fins aquí. La natura a Oahu té alguna cosa que no és fàcil d’explicar: és exuberant, sí, però també és antiga. Hi ha una energia molt primitiva. No sé si és la llum, la manera com es mou el vent entre els arbres, o aquell verd que sembla que no s’acabi mai… però tot et transporta.
Mentre caminava per aquella vall, em venien al cap fragments de la pel·lícula sense voler. Escenes que recordava perfectament. I em feia gràcia perquè, al mateix temps, també em venien pensaments molt meus: el que significa viatjar, el que significa tenir la sort de poder ser allà, el que significa complir una petita obsessió personal.
Hi ha gent que viatja per veure monuments, altres per descansar, altres per menjar. Jo tinc clar que, per mi, viatjar també és això: perseguir llocs que em provoquen alguna cosa. I aquell lloc, a Oahu, me’n va provocar molta.
No era només “Jurassic Park”. Era la sensació de tocar una part de la meva història, de la meva imaginació. Com si aquell nen que un dia va veure la pel·lícula per primera vegada i va quedar impressionat, ara hagués tingut la seva recompensa.El que més em va agradar va ser que, tot i ser un lloc famós, no el vaig viure com un parc temàtic. El vaig viure com un lloc real, amb una bellesa real. Un espai que no necessita ser “de Jurassic Park” per ser màgic. Però que, per a mi, ho era encara més perquè ho era.
Recordo que en un moment em vaig girar i vaig mirar la muntanya. Aquella forma tan característica. I em vaig quedar pensant: quanta gent ha vist això en una pel·lícula sense saber que existeix de veritat. I quanta gent ha somiat amb aquest paisatge sense saber que un dia podria estar-hi. Jo aquell dia hi era. I em vaig sentir privilegiat.
Quan vaig marxar, em vaig endur una sensació estranya, com quan acabes una pel·lícula molt bona. Una barreja de satisfacció i de pena perquè s’ha acabat. Però també amb una alegria molt tranquil·la, d’aquelles que duren.
Oahu em va regalar moltes coses. Però aquella visita… aquella visita va ser especial. Perquè hi ha llocs que no només visites. Hi ha llocs que et recorden qui ets.
I aquell tros de Hawaii, per mi, sempre serà això: una porta oberta a un record, a una emoció i a una part de la meva vida que encara vibra quan sento les primeres notes de la banda sonora de Jurassic Park.
0